Devia ser l’any passat, que em van recomanar una pel·lícula amb aquestes paraules: «De les que t’agraden a tu: pur diàleg». Es tractava d’una producció catalana. Quan vaig tenir una estona lliure, vaig córrer a buscar-la a la plataforma digital en qüestió. Al cap de cinc minuts ho vaig haver de deixar córrer. Com que sordejo, em costava seguir els famosos diàlegs. Sempre activo els subtítols, sí, per descomptat. Però en aquest cas no funcionaven.
Avui he vist que la mateixa pel·lícula ara també es pot trobar en una altra plataforma. M’he disposat a tornar a intentar-ho, confiant en la bona predisposició que aquesta altra plataforma m’ha demostrat amb el tema dels subtítols. Doncs nanai. Ni tan sols m’hi apareixia el botó d’activar-los. Fes-te fotre.
Els subtítols són una cosa que es posa a qualsevol sèrie o pel·lícula estrangera a disposició d’aquells que no suportem els doblatges. En general, les plataformes subtitulen tot el contingut en un bon grapat d’idiomes, però quan per casualitat et trobes que en falta un, aquest sol ser l’idioma original de la pel·lícula —sovint també trobes a faltar el català però aquest ja és el tema de molts altres articles. Potser és que la mateixa tecnologia —exactament la mateixa— deu ser més cara d’implementar, o més tediosa, o fa anar malament algú, quan del que es tracta no és de fer el contingut accessible a les persones que no parlen idiomes, sinó de fer-lo accessible a les persones amb pèrdua auditiva. És curiós, perquè juraria que en aquest últim cas s’estalvien almenys un pas: la traducció.
Com a a individu dur d’orella he arribat a fer invents com veure una pel·lícula catalana subtitulada en castellà per si se m’escapava res. És clar que tot d’una apareixia un personatge parlant en l’idioma dels subtítols i aquests s’esfumaven. Sembla ser que ja no calia aclarir què deia. Llavors, per descomptat, perdia el fil. Com dirien aquells, «Tota la pel·lícula està subtitulada. Tota? No! Un petit fragment resisteix ara i sempre a l’empatia».
Crec que el fenomen es podria englobar en moltes més situacions. Per exemple: un espai en el que hem vist com augmentaven molt els subtítols en vídeo és el dels reels, les stories, o com se n’hagi de dir d’aquest format curt i vertical heretat de Tik-Tok i dissenyat per mantenir-nos enganxats a la pantalla a base d’impulsos de pocs segons. Podem ser optimistes, pensar que tots els creadors de contingut s’han sensibilitzat de cop amb la necessitat d’eliminar barreres per a les persones sordes. Però també podem fer la mínima investigació per entendre el perquè del fenomen.
És senzill. Busquem un article sobre com posar aquests subtítols. Tots ells versaran, primer de tot, sobre els motius que ens haurien de dur a perdre el temps en una cosa així. La resposta es resumeix fàcilment: per començar, és obvi que cal posar subtítols per «generar impacte» —ara a internet tot és generar impacte—, però també per «captar l’atenció» i, finalment, perquè «els teus espectadors podran veure el teu vídeo sense haver d’apujar el volum». Bé, això també és accessibilitat, en termes estrictes. Una discapacitat circumstancial no deixa de ser una discapacitat. Però el que veníem a observar és que la discapacitat permanent —la dels sords— rarament apareix com a motiu per convèncer ningú de la necessitat de subtitular el teu vídeo. Ningú espera que siguin els sords, els qui el facin viral.
Passa una cosa semblant en el món del desenvolupament web: en qualsevol curs d’accessibilitat digital que facis l’argument que reblarà el clau perquè n’entenguis la importància serà aquest: «saps qui és cec, també? Els robots dels cercadors». Aleshores, els textos alternatius de les imatges tenen sentit «pel SEO». Com la jerarquia dels títols, l’HTML semàntic, etc. Quan et posis a treballar, resa perquè la funció inicial d’aquests recursos —fer la web accessible— no xoqui amb els interessos del posicionament, o del disseny, o de qualsevol cosa que no sigui tan secundària com les llagrimetes dels discapacitats.
M’agradaria —m’encantaria, de fet— que tot plegat no em dugués a la següent conclusió: Per aconseguir recursos accessibles —perquè la seva implementació no sigui una nosa— és necessari fer-los passar com a necessitats de qualsevol altre tipus de públic que no siguin els minusvàlids.
Potser el repte és aquest: trobar l’excusa adequada per a cada recurs que necessitem. Donem-hi voltes. Han de ser excuses que no demanin empatia. Que no facin pensar en coixos, ni sords, ni desgraciats de cap mena. Que prou trista és la vida, ja.